Qui no sap riure no sap viure.

GALAN, Andreu (2014). Qui no sap riure no sap viure. Algemesí: Andana (Col·lecció “Vagó de versos”, 6), 57 p.

Andreu Galan és un mestre de primària que du a terme recitals de poesia per escoles. Aquest autor va començar la seua relació amb la poesia després de llegir uns poemes escrits per uns nens de 7 anys, i fins a la data ha escrit “Cansat de diumenges”, “El fantasma pixallits” i “Qui no sap riure no sap viure” llibre que el va fer guanyar el Premi Atrapallibres i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Les últimes dues publicacions compten amb la col•laboració com a il•lustrador de Luis Demano, dibuixant valencià, nascut a Alacant i amic de l’escriptor.

El llibre que volem centrar-se és “Qui no sap riure, no sap viure” que compren una sèrie de poemes humorístics on la cultura popular serveix com a fil conductor de cadascuna de les poesies.

Pel que fa a aquesta publicació trobem tocs d’humor relacionats amb el món literari quan altera paraules com “poetallastre” o “Bouesia”, tracta elements de la vida quotidiana com els núvols, els arbres, conta endevinalles, fins i tot es menja l’abecedari perquè el lector senta goig! Entre romanços i cançons conta 21 històries curtes sense perdre mai la gràcia i el seu toc entretingut i divertit.

Respecte al contingut textual trobem un conjunt d’històries breus, escrits amb lletra gran, presentats d’una forma clara i neta, amb personatges molt bàsics que faciliten que el nen integre el text com a propi. El vocabulari és simple i directe i a més, permet ampliar el vocabulari de l’infant. Cal dir que dins de determinats poemes utilitza variacions de paraules que poden confondre a l’alumne, com per exemple “Seràs un boueta bouig”. També es pot observar una referència curiosa a la llengua castellana en un poema on comenta l’existència de la lletra Ñ i fa una xicoteta burla.

En segon lloc, el llibre integra moltíssima informació obviant el text principal, solament als dibuixos de la portada ja es poden observar la major part de personatges que trobarem al llibre, donant una idea al lector del món que està a punt de descobrir. Les primeres pàgines són molt simples, sols integren una dedicatòria i el títol del llibre, però una vegada avances, cada poesia té el seu dibuix que ens dóna informació fora del text. Com a exemple utilitzarem el poema “La puça Marisa”. Abans de llegir el text, observem al dibuix una casa amb quatre potes, una G amb bigots penjant d’un costat i dues puces a les finestres. Sense llegir el poema podem fer-se una idea de què pot tractar i utilitzar aquesta imatge per a la realització d’alguna activitat descriptiva.

Per concloure, i a manera d’opinió personal, el llibre resulta còmode per a realitzar una introducció al món de la poesia dins del segon cicle. Després de la lectura del llibre, es podria plantejar un sistema de treball on els nens, de forma individual o per grups, escolliren un dels poemes i explicaren tot allò que han pogut extraure del mateix, o tal vegada que en redactaren de nous utilitzant-los com un model a seguir.

Ensenyar a llegir, ensenyar a comprendre.

COLOMER, T. CAMPS, A. (1991) Ensenyar a llegir, ensenyar a comprendre. Barcelona, Edicions 62, 1998. Col·lecció: Llibres a l’abast nº326. P. 222. ISBN: 84-297-4482-7.

Ensenyar a llegir, ensenyar a comprendre és un llibre on s’exposen els punts que conformen la actual visió de l’escola front la lectura, comparada amb la tradicional i la que deuria ser. Amb aquest propòsit el llibre retrata les condicions idònies per a fomentar els hàbits lectors i una sèrie d’activitats o modes de dur a terme aquest propòsit, junt a una avaluació.

Les escriptores varen escriure el llibre amb la intenció d’oferir una pràctica pedagògica ben fonamentada davant la lecto-escriptura. Ambdues són professores a la Universitat Autònoma de Barcelona al Departament de Didàctica de la Llengua i Literatura, i han escrit obres com per exemple La formació del lector, per Teresa Colomer, o L’ensenyament de la composició escrita, per Anna Camps.

El llibre esta orientat tant a docents com a estudiants de Magisteri, perquè exposa, en diferents apartats, una breu historia/comparativa entre la visió tradicional i la visió ideal dels treballs amb textos. El llibre consta de 5 parts diferenciades.

La primera parla de la llengua escrita. Es comenta que, a la societat actual, s’utilitza la llengua escrita generalment de tres formes; de forma funcional (davant situacions de la vida quotidiana); per a potenciar el coneixement (llegir per a aprendre); per plaer (com a recurs d’oci). Ens dona a entendre que llegir i escriure no és tan sols una simple interpretació de codis, sinó la utilització d’aquests de forma adequada quan es necessite.

Wells proposa un model sobre el domini escrit que trobe prou cert, perquè comenta que, les persones, hem de dominar primer el codi bàsic, després saber respondre a exigències d’aquest, després saber cercar i registrar informació i, per últim, crear i avaluar, pensar amb aquest. No podem avançar a una fase sense dominar per complet l’anterior.

El segon apartat s’enuncia com a “que és llegir” i ens dictamina que és el fet d’entendre un text. No obstant a l’escola no s’ensenya aquesta concepció, sinó que es treballa sols una forma de desxiframent correcta.

El desxiframent ja no és suficient, perquè llegir implica comprendre i en la comprensió també es veuen implicats factors com el context, la intenció, els gestos... que alteren el significat format pel conjunt de significants.

El tercer punt ens parla de l’ensenyament de la lectura, on, de forma tradicional es basa al desxiframent dels signes, mentre que a la visió desitjada implica una fusió d’aquests amb la adaptació a les prioritats socials. Amb aquest objectiu s’han de tenir en compte factors com el coneixement previ, la comunicació descontextualitzada o un correcte foment de la consciencia metalingüística, entre altres.

A les escoles es poden observar dos tipus d’activitats que relacionen els alumnes directament amb la lectura; les que la utilitzen per a aprendre (com llegir textos d’altres matèries) i les que son usades per aprendre a llegir, no obstant aquestes es troben descontextualitzades o no tenen en compte el nivell de comprensió dels alumnes. Aquesta comprensió es millorable a partir d’activitats com el subratllat, la identificació d’idees o la representació de textos. Una activitat que trobe interessant és la sensibilització davant els errors comesos, fomentant la autocorrecció.

El quart punt ens parla sobre la planificació de la lectura a l’escola. La lectura és important degut a que activa tots els processos mentals dels nens, no solament pel fet d’aprendre a llegir. Amb aquest objectiu es proposa la creació d’una biblioteca d’aula tant com a font de consulta com per a promoure la lectura de textos literaris.

Seguidament ens mostren una sèrie d’activitats dirigides a la millora del coneixement de la comprensió global del text, com identificar, debatre o resumir, i altres per a millorar habilitats lectores especifiques, com anticipar-se al text, realitzar inferències o buscar indicis.

Per últim, l’apartat final tracta sobre l’avaluació, comparant el punt de vista tradicional, que es basa en una sèrie de qüestionaris tancats sobre el text que avaluen de forma general sense valorar la comprensió real i dona com a resultat una nota, amb l’avaluació que deuria entendres per a la concepció actual, que deuria incloure la capacitat d’inferència i la coherència amb la que el lector relaciona el text amb els coneixements previs.

L’avaluació tradicional resulta de poca ajuda degut a que solament reafirma les errades comeses per l’alumnat, per això l’avaluació desitjada es deuria de dur a terme mitjançant un sistema d’autocorrecció, construint un significat propi per a l’alumnat.

Per a concloure, a mode d’opinió personal, el llibre m’ha servit per veure quina importància deuria de tindre la lectura en la societat, no obstant aquest no es veu a les aules. Els nens aprenen a llegir de forma mecànica i la capacitat per oralitzar els signes gràfics representats es entesa com a l’objectiu principal. El model que enuncia Wells a l’escola queda aparcat a la segona fase, a la meva experiència personal, rara vegada s’ha fet un treball de recerca d’informació a l’escola i com ell comenta, no hem aplegat a fer treballs de creació ni pensament sobre la llengua.

La lectura es treballa de forma lligada a totes les matèries, de forma imposada i sense alternativa directa, així que els nens acaben rebutjant-la sense més. El treball fet a les aules necessita una llavada de cara, respecte a aquests temes, per a així fomentar els hàbits lectors i aquest llibre seria d’utilitat per establir unes bases.